He canviat de ciutat. Dissabte a la tarda vaig deixar Varanasi per agafar un tren directe que m’havia de portar a la zona de Goa, al sud del país. Concretament el tren feia el trajecte Varanasi a Vascodagana. Amb el nom ja podeu deduir que es una zona que va ser colonitzada pels portuguesos, però això ja ho comentaré un altre moment. El paisatge de Goa, completament diferent, molt més verd i fèrtil. Aquí he vingut a buscar platgeta.
El tren va sortir amb una hora de retard. I la durada del trajecte era prevista de 38 hores. Doncs be, encara que sortís amb retard, l’arribada va ser de puntualitat britànica. Les 9 del matí del dilluns dia 17. Segurament a aquesta hora el Barça ja ha guanyat la Lliga, però jo no en tinc ni idea. Per cert, aquí cap nen juga a futbol, tots els que veig jugant al carrer estan jugant al Criquet. I riuen i s’enfaden molt, com els nens europeus quan juguen a futbol.
El viatge en tren va ser de lo més anecdòtic. El meu vagó del tren (3AC) anava ple, cada llitera estava ocupada per un adult, però a més, us diria que hi havia uns quinze nens o més que crec que no arribaven als cinc anys. Qui em coneix, ja sap que no distingeixo entre gènere masculí i femení per nens/es d’aquesta edat (pares i mares no us enfadeu). Alhora de pujar allò era un campi qui pugui, doncs tots portàvem les nostres maletes o motxilles, a més del menjar i beure pel trajecte. Jo, educat, vaig anar deixant entrar famílies, i quan finalment arribo al meu lloc, ja no hi havia espai per guardar la motxilla. “We have a big problem”, va dir un, però entre tots ens varem organitzar i varen fer lloc per la meva motxilla a sota de la llitera. A més, em varen cedir una llitera superior, quan jo tenia assignada una de inferior. Perfecte, si estàs a dalt, pots jeure sempre que vols i no has d’estar tan pendent dels altres, doncs l’inferior, es seients i llit alhora. També us he de dir que era l’únic “guiri” de vagó, i per tan, una mica l’atracció.
Es posen tots a menjar, amb olors de tota mena. Jo havia decidit portar només galetes i aigua, no fos cas que tingués problemes estomacals i ... això si que hagués estat un “big problem” per mi. I llavors tots a dormir. Al matí, es desperta primer un nen, llavors un altre, i a les sis del matí allò era com un galliner. I no només pel soroll del despertar, canviar nens, anar i tornar del lavabo (això si que ho tenen, que tots es renten les dents cada matí), esmorzar-menjar i jugar dels nens que es busquen contínuament, ... sinó perquè són molt poc polits i tiren totes les restes i deixalles a terra. La veritat és que no hi ha cubs de deixalleries. Jo, que m’ho mirava des de la meva llitera, em semblava estar en un vagó de transport bestiar. Una mica de conversa i llavors tots tornem a dormir. De tan en tan, el tren parava a alguna estació, pujava gent oferint xiclets, galetes, entrepans, menjar que jo no sé distingir, chai, aigua, gelats, ... i tornem a començar. Despertar del galliner. I al final, després de 38 hores en aquell espai reduït, ja érem com una gran família. A mi m’han respectat la llitera, però els he vist a dormir a tots a tot arreu. Això si, el vagó feia una olor en general, indescriptible positivament.
Jo, de tan en tan, sortia de la meva llitera i anava a fumar entre vagons. Estirava les cames, obria la porta del tren, i a fumar. Normalment sempre apareixia un o altre a donar-me conversa, però “bueno”, era de la família del tren.
Finalment, de Vascodagama a Panaji, he agafat un bus públic, m’he buscat un hotelet (Afonso guest house) i m’he dutxat, rentat les dents, afaitat, canviat de roba i a dinar. Ufff, que be que m’he quedat !!! Demà, llogo una moto i vaig a buscar un lloc a la platgeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada