Aquí comença l’aventura d’un viatge pel mon.
Aquest matí a les 6AM he arribat a Delhi procedent de Barcelona via Moscow. En són de curiosos els russos, però també ho son molt els indis. Cada raça te un trets bastants característics i tòpics, ja sigui a nivell genètic com cultural. L’aeroport de Moscow és un espai vell i poc modern amb funcionaris grossos i amb cara de mala llet. Pocs somriures hi he vist.
Delhi m’ha semblat que te un color vermell terrós. Molta terra sorrenca, poca vegetació i molta calor seca. No xafogor però si temperatures elevades que fan que la pols floti en l’espai i tot té un color com molt difuminat. M’ha recordat bastant el color de El Cairo, Egipte o Kano, Nigèria. Aquella pols flotant que emmascara els colors intensos de les coses i no et deixa veure el cel blau. T’hi has d’acostar molt per veure el color real de les coses.
Tots els homes van amb molt poca roba i molt bruta. Et queda la primera sensació de ciutat bruta, doncs hi ha molta brutícia apilonada pels vorals del carrer.
El soroll és el típic de les grans ciutats no tan organitzades com les occidentals. Molt soroll de bocinets i molt caos circulatori. Tots volen passar al mateix temps (carros plens de menjar empenguts per persones, bicicletes, peatons, tricicles, cotxes o camions) per carrers estrets, anàrquics i mal condicionats.
L’anècdota del dia seria que quan he arribat a l’aeroport, mentre esperava un taxi, hi havia una família (dues dones i una nena) que els han vingut a buscar amb cotxe. A el senyor de la família, quan ha baixat, les dues senyores adultes i que anaven bastant tapades, se li han acostat i li han besat els peus. Primera una, uns deu petons a les sabates, i llavors l’altre. El senyor indi ni s’ha immutat. A la nena l’ha abraçat però tampoc amb molta intensitat. Deu ser costum, però a mi m’ha impressionat la fredor i sumisió de la relació familiar.
India deu ser un país molt ric, però jo de moment tan sols he vist pobresa. India és un país de contrastos, (ric-pobre,modern-històric) com intento reflexar amb la foto tirada des de la terrassa superior de l’hotelet.
Fins aviat.
Aquest matí a les 6AM he arribat a Delhi procedent de Barcelona via Moscow. En són de curiosos els russos, però també ho son molt els indis. Cada raça te un trets bastants característics i tòpics, ja sigui a nivell genètic com cultural. L’aeroport de Moscow és un espai vell i poc modern amb funcionaris grossos i amb cara de mala llet. Pocs somriures hi he vist.
Delhi m’ha semblat que te un color vermell terrós. Molta terra sorrenca, poca vegetació i molta calor seca. No xafogor però si temperatures elevades que fan que la pols floti en l’espai i tot té un color com molt difuminat. M’ha recordat bastant el color de El Cairo, Egipte o Kano, Nigèria. Aquella pols flotant que emmascara els colors intensos de les coses i no et deixa veure el cel blau. T’hi has d’acostar molt per veure el color real de les coses.
Tots els homes van amb molt poca roba i molt bruta. Et queda la primera sensació de ciutat bruta, doncs hi ha molta brutícia apilonada pels vorals del carrer.
El soroll és el típic de les grans ciutats no tan organitzades com les occidentals. Molt soroll de bocinets i molt caos circulatori. Tots volen passar al mateix temps (carros plens de menjar empenguts per persones, bicicletes, peatons, tricicles, cotxes o camions) per carrers estrets, anàrquics i mal condicionats.
L’anècdota del dia seria que quan he arribat a l’aeroport, mentre esperava un taxi, hi havia una família (dues dones i una nena) que els han vingut a buscar amb cotxe. A el senyor de la família, quan ha baixat, les dues senyores adultes i que anaven bastant tapades, se li han acostat i li han besat els peus. Primera una, uns deu petons a les sabates, i llavors l’altre. El senyor indi ni s’ha immutat. A la nena l’ha abraçat però tampoc amb molta intensitat. Deu ser costum, però a mi m’ha impressionat la fredor i sumisió de la relació familiar.
India deu ser un país molt ric, però jo de moment tan sols he vist pobresa. India és un país de contrastos, (ric-pobre,modern-històric) com intento reflexar amb la foto tirada des de la terrassa superior de l’hotelet.
Fins aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada